El cine Rovira
El cine Rovira, que es trobava situat a la Plaça Rovira i Trias (d’aquí li ve el nom), fou un dels més importants, per no dir el més important, de barri de la Salut. La data de la seva inauguració és força confusa i no s’han trobat fonts fiables que la concretin. Cal dir, però, que tot i aquesta importància dins del barri, el cinema era relativament petit.
Les pel•lícules que s’emetien en el cinema eren de totes les temàtiques imaginables. De fet, això passava perquè el cinema oferia als seus espectadors allò que estava de moda en cada moment, fos el que fos. Tot això va acabar-se durant la Guerra Civil en que la CNT-FAI va confiscar el local. Finalment, el cinema va haver de tancar l’any 1965 arran d’aquest esdeveniment que va provocar el descens de públic de manera automàtica en el cinema Rovira.
Actualment, en el lloc antigament ocupat pel local del cine Rovira hi ha una entitat bancària. Una dada curiosa és el fet que la façana d’aquest banc va ésser transformada, de nou, en la del cine Rovira, per rodar una pel•lícula que es basa en un dels llibres de Juan Marsé com apuntava unes línies abans.
Comparativa
El cine Rovira durant els anys 50. Font: CAÑETE OCHOA, J.; FERNÁNDEZ LANZA, F. Los mundos de Juan Marsé. Alcalá. Universidad de Alcalá, 2009.
Part de la plaça Rovira i Trias on estava situat, antigament, el cine Rovira. Fotografia del mes de juliol del 2012. Font: Pròpia
Si comparem les dues fotografies veiem que la diferència principal és que, tot i que l’edifici sembla mantenir l’estructura inicial amb alguns canvis, el cinema ha desaparegut deixant pas a l’entitat bancària de la que parlava abans.
Un fet que ens crida l’atenció és que les vies de tramvia que passaven pel carrer en els anys 50 han desaparegut i, en el seu lloc, apreciem vehicles més moderns.
En general, podem parlar de canvi perquè, tot i que l’estructura de l’edifici sembla que es mantingui, el lloc està totalment irreconeixible.
Cita del cine Rovira a Últimas tardes con Teresa
Manolo reconoció algunos céleres elementos del barrio, los tenía muy vistos: eran los mismos que los jueves iban al Salón Price a bailar con las chachas y también a Las Cañas y al Metro, al Apolo, y a los cines Iberia, Máximo, Rovira, Texas, y Selecto, pequeños murcianos sudorosos con camisas ralladas de cuello duro y sofocantes trajes de americana cruzada tiernos bailarines que nunca encontraban pareja, que daban vueltas y más vueltas en torno a la pista con las caras levantadas hacia los palcos y devorando con los ojos a las muchachas sentadas en las sillas como esfinges, y cuyo silencio despectivo o tajantes negativas ante los requerimientos de ellos: (<<¿Bailas, nena?>> <<No.>> <<¿Por qué no?>> <<Porque no.>> << Pues jódete, tuberculosa.>> <<Enano, sinvergüenza.>>) eran por supuesto, según Teresa manifestó a Manolo, injustas e infinitamente más crueles que los insultos que recibían. P.358.
El cine Roxy
Els orígens del local que ocupava el cinema Roxy durant els anys 40 i fins el 2 de novembre de 1969 té una història abans d’haver estat el cine Roxy pròpiament dit. En un primer moment, concretament l’any 1875 s’hi va inaugurar en el local en que se situà el Prado Catalán que va passar a dir-se Cine Ideal el 1908. En aquest darrer cinema s’hi van projectar fotografies animades i no pas pel•lícules. Al 1909, però, el cinema va canviar sobtadament de nom per passar a dir-se Cine Lesseps en honor a la plaça on s’hi troba. Aquest darrer cine, però, no va tenir gaire èxit i va ser substituït l’any 1910 per l’antic Prado Catalán que va funcionar fins l’any 1941 quan el Roxy es va iniciar.
El cinema Roxy no estava destinat únicament a la reproducció de pel•lícules si no, que, com tots els que el van precedir, la sala de cinema acollia, en ocasions, festes, sopars de Nadal i d’Any Nou, banquets de casaments, etc. Tal com esmentava abans, l’any 1969 el cine Roxy va haver de tancar les seves portes i va ser enderrocat. En el seu lloc s’hi va construir un edifici dedicat al Banco Central Hispano. Avui en dia, com es veu en la fotografia, hi trobem el Banco Santander.
Per últim crec que és important remarcar el fet que tant en Juan Marsé, com en Joan Manel Serrat, han dedicat un petit relat i una cançó a aquest cinema que va ser l’ànima d’un barri sencer durant molt de temps. El relat de Juan Marsé porta per títol Los fantasmas del cine Roxy, títol que també adopta la cançó de Serrat ometent la paraula “cine”. Si cliqueu aquí, podreu escoltar aquesta cançó.
Comparativa
Una colla desfila davant del Cine Roxy per la festivitat de Sant Medir l’any 1950. Font: CAÑETE OCHOA, J.; FERNÁNDEZ LANZA, F. Los mundos de Juan Marsé. Alcalá. Universidad de Alcalá, 2009
Carrer Gran de Gràcia el juliol del 2012. Font: Pròpia
Si comparem les dues fotografies, el primer del que ens adonem és de que en aquesta ocasió només podem parlar de canvi. En primer lloc, per la desaparició del que abans era el Cine Roxy, com he comentat a la història. En segon lloc, és un fet força notori la transformació dels transports. Mentre que a la fotografia antiga apareixen cavalls en l’actualitat trobem cotxes, autobusos, motos... A més, l’urbanització ha estat tal que s’han incorporat diversos elements com una parada d’autobús o el quitrà al terra.
Cal fixar-se, també, en el fet que cap dels edificis coincideix en les dues fotografies excepte el que apareix al costat dret del Bingo a la fotografia nova que, tot i haver estat restaurat s’observa en les dues fotografies. Es distingeix clarament gràcies a la porteria de la part inferior i a les dues finestres de la part inferior.
Cites del cine Roxy a Últimas tardes con Teresa
-No sé. La señorita es muy rara… -le dijo ella una tarde al salir del cine Roxy, en un tono indiferente, absorta en el tráfico de la Plaza Lesseps-. Se ha vuelto rara, antes no era así. P.114.
- Bueno, el caso es que Alberto sabe mejor que yo por dónde se mueve papá, él nos informará. Además, los Bori son muy amigos míos. Escucha, verás lo que vamos a hacer… A las nueve te recojo en el bar del cine Roxy, no te retrases. ¿Cómo andamos de dinero? P.398.
Institut Juan Manuel Zafra
