El Gran Price
El Gran Price, inaugurat el 31 de desembre del 1934, va ésser durant força temps el temple de la boxa barcelonina. Tant és així, que durant l’època franquista el local va adquirir fama internacional dins del món de la boxa i va ésser conegut amb el nom d’ El Coliseo de las Rondas.
A partir de la dècada dels 70, el Price va promoure la música catalana. D’aquesta manera, funcionava com a sala de ball on s’hi van celebrar molts concerts de músics i cantautors catalans tals com Maria del Mar Bonet o Pau Riba.
Concretament el 25 d’abril de 1970 va celebrar-se al local el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. La trobada va ser coneguda com El Price dels Poetes i va reunir totes les tendències de la poesia catalana del segle XX.
Tot i això, el Price va arribar a la darreria del franquisme molt malament. Les immobiliàries veien el xamfrà que ocupava l’edifici (carrer de Casanova – carrer de Floridablanca), un lloc idoni per a la construcció d’habitatges. D’aquesta manera, i amb l’objectiu de les immobiliàries aconseguit, el Price va passar a la història.
En l’actualitat, un negoci que ja ha tancat, conserva el nom del Gran Price al ròtol de la botiga, com veiem en la fotografia.
Botiga situada al lloc on ho estava el Gran Price. Agost del 2012. Font: Pròpia
Comparativa
Acte “polític-sindical” al Gran Price el 28 d’abril del 1972. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas
Cruïlla del carrer Floridablanca i Casanova on estava antigament el Gran Price. Font: Pròpia
Si comparem les dues fotografies, el primer canvi que notem és el fet que el Gran Price ja ha desaparegut. Actualment, en el seu lloc hi ha uns habitatges pel motiu que ha estat explicat anteriorment. A més, l’aglomeració de gent a l’entrada del local contrasta de manera evident amb l’absència de persones en l’actualitat perquè tota la importància de l’edifici es va perdre amb el seu enderrocament.
En aquest cas podem parlar de canvi per tot l’esmentat ja que ni tan sols es pot gairebé reconèixer que el Price estava en la cruïlla de la fotografia actual.
Cita del Gran Price a Últimas tardes con Teresa
Manolo reconoció algunos céleres elementos del barrio, los tenía muy vistos: eran los mismos que los jueves iban al Salón Price a bailar con las chachas y también a Las Cañas y al Metro, al Apolo, y a los cines Iberia, Máximo, Rovira, Texas, y Selecto, pequeños murcianos sudorosos con camisas ralladas de cuello duro y sofocantes trajes de americana cruzada tiernos bailarines que nunca encontraban pareja, que daban vueltas y más vueltas en torno a la pista con las caras levantadas hacia los palcos y devorando con los ojos a las muchachas sentadas en las sillas como esfinges, y cuyo silencio despectivo o tajantes negativas ante los requerimientos de ellos: (<<¿Bailas, nena?>> <<No.>> <<¿Por qué no?>> <<Porque no.>> << Pues jódete, tuberculosa.>> <<Enano, sinvergüenza.>>) eran por supuesto, según Teresa manifestó a Manolo, injustas e infinitamente más crueles que los insultos que recibían. P.358.
La Plaça Universitat (La universitat de Barcelona)
La Universitat de Barcelona té una llarga tradició històrica. Al segle XIV, Martí l’Humà, va impulsar el procés de fundació del que avui en dia és la Universitat de Barcelona. Va ser Martí I, però, l’encarregat d’atorgar a Barcelona, el 1401, l’autorització per crear l’Estudi General de Medicina. Un any més tard, el 1402, va passar a anomenar-se Estudi de Medicina i Arts ja que, com el nom indica, s’hi podien estudiar arts. L’any 1450, Alfons V va unificar totes les universitats de Barcelona (Estudi General de Barcelona). El 1714, però, la derrota catalana a la Guerra de Successió va fer que totes les universitats catalanes es traslladessin a Cervera (lloc fidel a Felip V). Per sort, el 1842 es va restablir de manera definitiva la Universitat a Barcelona. Al 1874, es va inaugurar de manera oficial l’edifici de la Universitat dut a terme per Elies Rogent. Al 1939, però, la dictadura va comportar una forta repressió dels universitaris. Tot i això, el 1950 (època en que s’emmarca el llibre de Marsé), es van començar a construir nous edificis universitaris. A partir dels 60, els universitaris encapçalen les protestes contra la dictadura i, posteriorment, al 1977 amb el final de la dictadura, tot va tornar a la normalitat i es va restablir l’autonomia de la Universitat de Barcelona.
Comparativa
La Plaça Universitat l’any 1958. Font : www.todocolección.net
La Plaça Universitat El juliol del 2012. Font : Pròpia
Si comparem la fotografia antiga amb les actuals, observem que tot segueix igual, ja que els canvis notables es van donar en segles anteriors. Si que ens crida l’atenció, un cop més, el canvi dels transports i el fet que l’espai per la circulació d’aquests s’ha expandit en detriment de l’espai per als vianants.
Tot i tenir en compte aquest últim detall, podem parlar de continuïtat ja que en la fotografia antiga la Plaça Universitat seria totalment reconeguda per qualsevol jove que només l’hagi coneguda com és en l’actualitat, com és el meu cas.
Cites de la Universitat de Barcelona a Últimas tardes con Teresa
En el mes de octubre de aquel año de 1956 se produjeron en la Universidad de Barcelona algunos desórdenes y manifestaciones entre el estudiantado. P.115.
Pero justamente por esas fechas, tan calenturientas en la universidad de Barcelona, tan preñadas de sublimes y heroicas decisiones –que sin embargo no conseguirían todavía cambiar el vergonzoso curso de la historia ni aún sacrificando por el pueblo lo mejor de nuestra juventud, según la propia Teresa Serrat le confesaría un día a su compañero en la lucha- había de darse aún otra circunstancia fortuita para que aquella recién estrenada imagen de una Teresa distinta, todavía extraña y lejana pero ya vulnerable en algún aspecto, volvería a cobrar relieve inesperadamente y se mostrará con todo su sentido. P.117.
La universidad de Barcelona debía ponerse a la altura de la de Madrid, que en estas lides siempre fue más seria, consecuente y audaz. P.327.
Institut Juan Manuel Zafra
