La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia
La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, més coneguda com la Catedral de Barcelona, va ser construïda durant els segles XIII i XV sobre una antiga catedral romànica que ja havia estat construïda a sobre d’una església visigoda construïda sobre una basílica paleocristiana. Tot i que la catedral sigui del segle XV, la façana és del segle XIX i ha estat restaurada recentment.
El fet que la Catedral es digui de la Santa Creu es deu a que està dedicada a aquesta des de l’any 599. D’altra banda, es diu de Santa Eulàlia ja que aquesta és la patrona de Barcelona. La història d’aquesta santa és força peculiar: Eulàlia era una jove donzella catòlica que va patir un martiri durant l’època romana. Sembla ser que les autoritats romanes van acabar fincant-la dins un barril amb vidres trencats, claus i ganivets i la van llençar dins d’aquest. Aquest és només un dels exemples dels seus martiris. Va tenir-ne 13, un per cada any de vida. Finalment, va ser crucificada en una creu en forma d’aspa (emblema de la catedral). A més, en honor a Santa Eulàlia, el claustre de la catedral té 13 oques blanques perquè fan al·lusió als anys que ella tenia en ser assassinada i les oques perquè es diu que les pasturava a Sarrià.
Comparativa
La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia el 5 de juliol de 1960. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas.
La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia el juliol del 2012. Font: Pròpia.
Si comparem les dues fotografies veiem que, com és lògic, al ser una construcció gòtica, la seva forma es la mateixa i no ha variat en res. No obstant, alguns elements que envolten la catedral han variat lleugerament.
Un fet curiós és el fet que la Plaça de la Catedral estigués plena de vehicles en l’antiguitat i que ara ho estigui de persones. Tot i això, si ens fixem bé, observem que els vehicles eren autocars i taxis, fet que indica que, segurament, estaven destinats a portar turistes.
Així, aquesta és un dels llocs que menys ha variat en els últims 50 anys de tots els que apareixen en aquest treball i podem parlar de continuïtat en aquesta ocasió.
Cites de la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia a Últimas tardes con Teresa
Los Bori vivían en el barrio gótico, muy cerca de la Catedral (las agujas, emergiendo iluminadas en medio de la noche, se asomaban a la ventana como un decorado fantástico) en un ático confortable y lujoso, pero en cierto modo caótico: de un lado, cerámicas y pintura informalista, literatura engagée, reproducciones de Picasso (un gran Guernica presidía la cena)y grabados de la joven escuela realista española; de otro, una sorprendente profusión de folletos y catálogos de publicaciones sobre sistemas de venta y control administrativo, libros de consulta en las butacas (un volumen aprisionando unas gafas de miope: Márketing: 40 casos prácticos: otro junto a las tropicales rodillas de Teresa en el diván: Los jóvenes ejecutivos). P.401.
Finalmente ella dijo que bueno y escogió el sitio y la hora: a las once en una cafetería frente a la Catedral. P.422.
La Rambla de Barcelona
La Rambla de Barcelona té una llarga tradició. Fins el segle XII era, tan sols, una riera de les moltes que recorrien el Pla de Barcelona. A Montjuïc, en l’època de més expansió de l’Imperi Romà, els romans van formar una colònia que es va estendre fins l’edat mitjana i que quedava delimitada per aquesta riera esmentada. A mitjans del segle XIII, però, es va construir el que és conegut amb el nom de Rambla-Muralla. Aquesta nova zona poblada de Barcelona havia d’estar protegida per una muralla que englobava els barris limitats per l’antiga Rambla. Durant aquests anys, a la Rambla hi havia mercaders i gent marginal tot i la voluntat dels reis del moment de construir un Palau a la part més baixa de la Rambla que mai no es va arribar a construir.
Amb el pas del temps, la Rambla-Muralla es va transformar en Rambla-Estudi ja que en la part alta i el marge oposat a les muralles s’hi fundaren escoles i convents. Per això mateix, la Rambla es va convertir en un centre d’estudi i de devoció.
Finalment, la Rambla va passar a ser Rambla-Passeig. En aquesta Rambla, la primera zona que es concep com a passeig és la de l’actual Boqueria fins la Rambla de Santa Mònica (recordem que la Rambla es divideix en 5 parts: la Rambla de Canaletes, la Rambla dels Estudis, la Rambla de Sant Josep, la Rambla dels Caputxins, la Rambla de Santa Mònica i la Rambla de Mar). En aquesta zona s’hi van plantar arbres i s’hi van instal•lar bancs de pedra. Així, el passeig va anar creixent de manera gradual a partir de l’edificació, l’establiment de més bancs, etc. fins convertir-se en el que és avui dia, el carrer més conegut de Barcelona.
Comparatives
La Rambla de Barcelona el juliol del 2012. Font: Pròpia
La Rambla de Barcelona el 25 de desembre del 1962. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas
Si comparem les dues fotografies veiem que l’essència de la imatge és la mateixa: un ampli passeig en el qual la gent passeja. Deixant de banda el fet que les fotografies estan preses en estacions de l’any totalment diferent, observem que les parades són encara força semblants i que es troben en els mateixos llocs. Parlem, doncs, de continuïtat.
Mariners dels EUA passejant per la Rambla de Barcelona el 10 de gener del 1952. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada
per Pérez de Rozas.
La Rambla de Barcelona el juliol del 2012. Font: Pròpia.
La diferència principal entre les dues fotografies és evident: el tipus de gent. El fet que, en el moment en què es va prendre la foto antiga hi hagués a les Rambles tres mariners de la flota americana es dóna pel context històric i polític del moment.
Observem que, tot i que com sempre l’entorn urbanístic s’ha modernitzat els canvis no han estat accentuats ja que es mantenen els edificis amb nous comerços. Així, podem parlar un cop més de continuïtat.
Hi ha dos detalls remarcables entre aquestes dues fotografies, els cotxes que són totalment diferents i el fanal de l’esquerra que, com podreu anar comprovant al llarg de totes les fotografies, és un fenomen que es repeteix ja que molts dels fanals de la ciutat s’han conservat intactes.
Instal•lació de les noves parades per a flors a la Rambla, durant les Festes de la Mercè l’any 1961. Font : www.arxiufotografic.bcn.cat
Parada de flors a la Rambla el juliol del 2012. Font : Pròpia
La parada que apareix en la fotografia antiga és la mateixa que la que apareix en l’actual. Ho sabem ja que ho vaig consultar als propietaris. Veiem, doncs, que ha estat modificada al llarg del temps tot i que la funció és la mateixa. A la fotografia antiga, però, s’estava construint o reformant la parada per la festa de la Mercè. Pel que fa a tots els altres elements i edificis que apareixen a la fotografia, es conserven gairebé iguals.
L’essència de les dues fotografies és, doncs, la mateixa fet pel qual podem parlar de continuïtat, com al llarg de tota la Rambla ja que aquesta no ha canviat en excés en els darrers 50 i 60 anys.
La Rambla de les Flors el setembre del 1961. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas.
La Rambla de les Flors el juliol del 2012. Font: Pròpia.
Un cop més, comprovem que les dues fotografies mantenen l’essència tot i que amb comptats canvis com ara la indumentària de les persones o els negocis apreciables. Aquesta continuïtat es deu a que, tant ara com fa seixanta anys les Rambles han tingut la mateixa funció: la de passeig.
Com a detall curiós que m’agradaria comentar d’aquesta foto crec que és important fixar-se en que l’arbre del primer pla de les dues fotografies és el mateix , fet curiós que em va ajudar a saber on havia de col•locar-me exactament per prendre la fotografia.
Font de Canaletes el juliol de 2012. Font: Pròpia.
Font de Canaletes l’1 d’agost del 1954. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Perez de Rozas.
En comparar aquestes dues fotografies veiem que l’element central, la Font de Canaletes que dóna nom al tros de La Rambla, és el mateix. A més, la foto ha estat presa mentre nens hi bevien per reproduir de la manera més fidel possible, l’escena representada en la fotografia antiga. D’aquesta manera, podem comparar la vestimenta diferenciada de les dues èpoques.
Pel que fa a l’entorn en general no ha variat gaire, però s’hi han establert alguns nous comerços. No obstant, parlem en aquesta foto, també de continuïtat i no pas de canvi.
La Rambla de Canaletes el juliol del 2012. Font: Pròpia
Quiosc de begudes a la Rambla de Canaletes el 2 de juliol del 1951. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat, realitzada per J. Francés Estorch
En comparar les dues fotografies, de seguida evidenciem un canvi: on abans hi havia un quiosc de begudes, ara no hi ha res.
Els edificis del fons, però, si que es conserven. Un d’ells, amb el mateix restaurant (Núria), l’altre, amb un de menjar ràpid que no estava present abans tot i que no es vegi en la fotografia antiga.
A més, hi ha una nova construcció (ElTriangle), que apareix a la fotografia actual però no a l’antiga en que n’hi havia una de més baixa i més antiga.
Aquest lloc concret de les Rambles és, doncs, el que més ha canviat de tots. No obstant, podem parlar de continuïtat, en general, quan parlem de les Rambles.
Cites de la Rambla de Barcelona a Últimas tardes con Teresa
Aún le veía la noche anterior sentado junto a él en un banco de las Ramblas, encogido, abrazado a sus propias rodillas y atento a la menor señal que pudiera significar una orden. P.78.
Por eso, en el último momento, decidió cruzar el paseo central y bajar por el lado contrario, frente a los barracones de libros de viejo, y, en vez de subir por las Ramblas como había hecho Bernardo, lanzarse a toda velocidad hacia la Puerta de la Paz y luego por el Paseo de Colón hacia el parque de la Ciudadela.
Luego navegaron un poco a la deriva por las Ramblas y el barrio chino, la universitaria escoraba por el lado izquierdo, tendía naturalmente hacia la calle Escudillers y ciertos fondos populosos y heterogéneos. P.85.
Combinaron sabiamente: vino tinto y paisaje suburbano (Teresa Moreau mordisqueando gambas entre camisetas azules y rayadas de jóvenes pescadores) y gin-tónic con música de Bach en mullidos asientos de cuero y atmósferas discretas (Teresa de Beauvoir hojeando libros en el Cristal City Bar-Librería) pasando por cines sofocantes donde ponían <<reprises>> (<<¿Cuándo se acabará la censura en este país y nos dejarán ver El Acorazado Potemkin?>>), por barrios populares en Fiesta Mayor y casuales encuentros con turistas despistados (Teresa hablando en francés con la joven pareja semidesnuda y tostada que ha frenado su coche junto al Floride: <<Regarde ce garçon-là, oh comme il est Beau!>>) y por la brisa salobre del puerto, el bullicio veraniego de las Ramblas, cerveza y calamares en la Plaza Real, lentos paseos por el parque Güell, encendidos crepúsculos contemplados desde el Monte Carmelo, con el automóvil parado en la carretera, en el momento de la despedida. P.254.
En las noches de verano, sentado con los jóvenes casados en la puerta del bar Delicias, el Rey del Bugui dejaba vagar la mirada a lo lejos, hacia las Ramblas y el barrio chino, invisible bajo el polvo luminoso que la ciudad arrojaba a la noche, y entonces a menudo pensaba en Manolo, pero nunca podía imaginárselo en situación de divertirse al estilo que él se había divertido, ni frecuentando los mismos sitios, ni yendo de <<burilla>>. P.260.
Bajaban ya por las Ramblas y Manolo miraba, por pura deformación profesional, las motocicletas aparcadas bajo los árboles. P.333.
Noches enteras fuera de casa – las Ramblas, imagínate-, se pasaba horas colgado en la barra de un bar del barrio chino, dice que haciendo amistades, nunca fue muy hablador sobre este particular, cosa mala debía ser, tú aún no lo conoces, Teresa. P.393.
La Plaça del Teatre
Vista de la Plaça del Teatre amb el monument a Pitarra al fons entre el 1910-1920. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per E. Puig
Vista de la Plaça del Teatre amb el monument a Pitarra al fons el juliol del 2012. Font: Pròpia
La plaça del Teatre no sempre ha tingut aquest nom. Abans, se la coneixia com a Pla de les Comèdies. Actualment, però, s’anomena la Plaça del Teatre perquè en ella s’hi troba el teatre més antic de Barcelona: el Teatre de la Santa Creu (1579). Avui dia, i des de 1847, aquest teatre és conegut amb el nom de Teatro Principal.
Aquesta zona és una de les més animades de la Rambla durant les nits gràcies a la presència habitual de turistes i al fet que hi ha molts bars. Això, però, ja ve de temps ha: en el moment en que les muralles de Barcelona es van enderrocar i tota la zona del port i de la Rambla es va omplir de nous establiments, aquesta plaça situada a la Rambla de Santa Mònica, es va convertir en un dels centres d’oci de la ciutat de Barcelona.
Comparativa
Mirant aquestes dues fotografies que prossegueixen veiem que el canvi ha estat notable. Abans la plaça era molt més simple que ara: hi havia tan sols algun comerç al voltant d’aquesta i el teatre. En l’actualitat, trobem que s’ha construït un pàrquing, una biblioteca i que s’hi ha instal•lat, un bar... A més, tot i que la majoria d’edificis es conserven en destaca un de nou en la fotografia actual.
Tot i això, cal parlar de canvi en aquest cas ja que els detalls que s’hi ha incorporat han donat una fisonomia totalment diferent a la plaça.
La Plaça Reial
Hi ha tres elements que destaquen de la plaça: el fet que sigui porxada, la font central i els fanals.
La font central, en un principi, havia de ser un simple monument dedicat al rei Ferran el Catòlic. Entre el 1850 i el 1860, va haver-hi un pedestal amb l’estàtua provisional de guix. Tot i això, més tard, el centre de la plaça va passar a ser presidit per un brollador que es convertiria, posteriorment, en una font amb les Tres Gràcies que l’Ajuntament de Barcelona va obtenir de la foneria d’Antoine Durenne, de París. Aquesta font (imitació de Les Tres Gràcies de Françoise Pilon del 1560), és la que trobem avui dia al bell mig de la Plaça Reial.
D’altra banda, cal remarcar els fanals, que van ésser dissenyats per Antoni Gaudí. Són uns fanals especials: el suport té forma de caduceu que simbolitza el passat, el present i l’avenir de la ciutat de Roma ja que el caduceu era el ceptre simbòlic d’Hermes, déu grec del temps. A la meitat del cilindre hi ha els sis llums giratoris fets amb tres làmines de vidre transparent. Per últim, a la part de dalt del fanal, trobem un elm amb ales que recorda, també, a Hermes.
Vista de la Plaça Reial el juliol del 2012. Font:Pròpia
Vista de la Plaça Reial amb palmeres i coloms el maig del 1965. Font:: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per J.M. Domínguez Pont
Comparativa
Res no ha canviat, excepte l’època. L’única cosa que canvia una mica i que, a part de la roba de les persones i els seus aparells electrònics, indica modernitat és el fet que a l’edifici del fons de la fotografia, a dalt de tot, abans no hi havia cap antena i ara si. Per tot el demés, tot és igual, fins i tot el tros de fanal que s’aprecia a dalt a la dreta de les fotografies és el mateix, segurament per la seva importància iconogràfica explicada anteriorment.
Cita de la Plaça del Teatre a Últimas tardes con Teresa
Saltó del paseo al arroyo rozando el suelo con los pies maniobrando con habilidad y en el medio del ruido infernal del motor, encogido como un gato, y enfiló Ramblas arriba hasta desaparecer más allá de la Plaza del Teatro. P.83.
Cites de la Plaça Reial a Últimas tardes con Teresa
El murciano, que había tenido una noche agitada desvalijando un coche en la plaza Real, apoyaba la cabeza en el regazo de Maruja y bostezaba. P.115.
Combinaron sabiamente: vino tinto y paisaje suburbano (Teresa Moreau mordisqueando gambas entre camisetas azules y rayadas de jóvenes pescadores) y gin-tónic con música de Bach en mullidos asientos de cuero y atmósferas discretas (Teresa de Beauvoir hojeando libros en el Cristal City Bar-Librería) pasando por cines sofocantes donde ponían <<reprises>> (<<¿Cuándo se acabará la censura en este país y nos dejarán ver El Acorazado Potemkin?>>), por barrios populares en Fiesta Mayor y casuales encuentros con turistas despistados (Teresa hablando en francés con la joven pareja semidesnuda y tostada que ha frenado su coche junto al Floride: <<Regarde ce garçon-là, oh comme il est Beau!>>) y por la brisa salobre del puerto, el bullicio veraniego de las Ramblas, cerveza y calamares en la Plaza Real, lentos paseos por el parque Güell, encendidos crepúsculos contemplados desde el Monte Carmelo, con el automóvil parado en la carretera, en el momento de la despedida. P.260.
ATeresa le encantó la idea de mostrarse en compañía del murciano en la cava de la Plaza Real. P.266.
La buscó en las cervecerías de la Plaza Real y en las Ramblas, ya sin esperanza de encontrarla. P.423.
La Via Laietana
La Via Laietana, un dels carrers més coneguts de Barcelona, té una història important darrere del seu nom. Aquest ve donat en honor a un dels pobles ibèrics preromans anomenat laietà. El poble dels laietans va habitar en diferents punts de Catalunya com ara el Maresme i el Baix Llobregat. La capital prenia el nom de Laie, ciutat situada, segurament, a Montjuïc
Deixant de banda el tema del nom, cal explicar que la Via laietana fou projectada l’any 1879, però que no va ser fins el 1908 que es va iniciar la seva construcció. Durant 50 anys es va construir aquesta via que comunica de manera molt ràpida l’Eixample amb el port travessant el centre històric de la ciutat. La Via Laietana estava destinada a ser un dels centres de negocis més importants de la Ciutat Comtal i, per tant, s’hi van construir importants infraestructures com ara uns túnels per establir una línia de metro (no obstant, el metro no arribà a la Via Laietana fins 20 anys després de la seva construcció.).
Per últim, és important fer esment el fet que la construcció de la Via Laietana en ple centre històric de la ciutat va comportar la destrucció de 80 carrerons de tradició medieval i el desallotjament de 10.000 persones. A més, els edificis més emblemàtic de la ciutat que ocupaven el lloc que ara ocupa la Via Laietana, foren transportats, pedra a pedra, a altres punts de la ciutat. Aquest és el cas de l’actual seu del Museu d’Història de Barcelona a la Plaça Reial.
Comparatives
La Via Laietana i la Plaça d’Antoni Maura el 1950. Font: GARCIA ESPUCHE, A.; GARCIA MUÑÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005
La Via Laietana i la Plaça d’Antoni Maura el juliol del 2012. Font: Pròpia
Si comparem aquestes dues fotografies, observem que l’espai on la fotografia ha estat presa no ha variat però el que si que ha variat ha estat la societat que hi circula. Ho apreciem en els transports que abans no abundaven i, sobretot, en la diferència que hi ha entre els dos autobusos que apareixen a les dues fotografies.
Com a detall, cal destacar la figura central de la fotografia antiga: un escombriaire equipat amb els seus estris que no tenen res a veure amb els que tenen actualment els escombriaires.
Resumint, en aquest cas podem parlar de continuïtat ja que, tot i els evidents canvis socials, l’essència del lloc segueix sent la mateixa i és totalment reconeixible.
La Via Laietana i al fons el carrer de l’Argenteria el 1948. Font: GARCIA ESPUCHE, A.; GARCIA MUÑÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005
La Via Laietana i al fons el carrer de l’Argenteria el juliol del 2012. Font: Pròpia
Aquesta és una imatge difícil de comparar pel fet que, tot i que tenir molts elements diferents com ara el tràfic, alguns edificis, la pavimentació o les persones (n’hi a ha molt poques a la fotografia antiga i moltes a l’actual), també en té d’altres en comú com ara l’edifici central de la fotografia i el de la dreta.
Considerant l’esmentat, crec que aquest lloc ha patit un canvi notable i, a jutjar per l’augment de persones, la seva importància ha crescut de manera progressiva en els últims anys.
Cita de la Via Laietana a Últimas tardes con Teresa
Cuando a esta hora él bajaba por Vía Layetana, rumiando qué clase de ayuda podían ofrecerle los Bori (seguramente sólo obtendría el número de teléfono de la Villa, y eso aún se vería), su mirada quedó repentinamente prendida en una llama amarilla y roja (las puntas del pañuelo y el pelo de Teresa) y en el coche que doblaba velozmente la próxima esquina, una rápida visión blanca de la cola del Floride lleno de reflejos. P.422.
Institut Juan Manuel Zafra
