El carrer de Pelai
L’elecció del nom del carrer de Pelai va estar condicionada pel nom d’un personatge visigot que es calcula que va existir a cavall entre els segles VII i VIII. Les llegendes del personatge i la seva existència són múltiples.
En l’actualitat, i des de sempre, el carrer de Pelai que va des de la Rambla fins a la plaça de la Universitat i el començament de la ronda de Sant Antoni, és un carrer amb força activitat comercial. Està ple de sabateries, de botigues de roba, de restaurants, d’hotels...Però el fet pel que destaca és per ser un dels carrers més concorreguts de Barcelona. De fet, una expressió popular prova aquest fet: “Semblava el carrer Pelai en hora punta”, diem quan ens volem referir a un lloc amb una gran quantitat de persones. A més, en l’actualitat trobem l’edifici del Triangle d’Or (que posseeix una part del que havia estat l’Avinguda de la Llum, la primera avinguda comercial subterrània d’Europa) que abans era un descampat conegut amb el nom d’”El triangle de la vergonya”.
Ara bé, si per una cosa ha destacat sempre el carrer de Pelai, ha estat per la gran quantitat de magatzems que ha posseït sempre. Així, el carrer estava ocupat per tres magatzems diferents en l’època en que se centra l’acció de la novel•la de Juan Marsé: els Almacenes el Siglo, els Almacenes el Águila i els Almacenes Alemanes, que, després de la derrota dels nazis, van passar a ser anomenats Almacenes Capitol.
Actualment, l’edifici més emblemàtic que hi ha al carrer de Pelai i que havia estat un magatzem és l’edifici dels Almacenes el Siglo. Aquest edifici està coronat per una gran esfera de vidre. Actualment, està ocupat per un magatzem destinat a la venda de roba, la companyia dels quals ha decidit mantenir els singular edifici.
Comparatives
Ornaments de Nadal al carrer Pelai el 6 de desembre del 1959. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas
Carrer de Pelai l’agost del 2012. Font: Pròpia
Si comparem les dues fotografies, veiem que el carrer de Pelai no ha canviat en excés ja que ni tan sols els edificis que es troben en aquest són diferents. No obstant, en la fotografia actual s’aprecia l’edifici d’ El Triangle d’Or que no existia l’any 1959 quan va ser presa la fotografia antiga. El que si que podem veure força diferents són els cotxes i la indumentària de les persones.
En aquest parell de fotografies cal destacar un edifici: el que té una bola de vidre a dalt ja que és l’edifici on hi havia els Almacenes el Siglo que he tractat en el punt anterior.
Tenint en compte tot l’explicat, puc afirmar que aquest tram del carrer de Pelai no és un cas de canvi, sinó de continuïtat.
Sortida d’uns magatzems del carrer de Pelai l’any 1962. Font: GARCIA ESPUCHE, A. ; GARCIA MUNÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005.
. Carrer de Pelai l’agost del 2012. Font: Pròpia
La fotografia antiga està presa a la sortida d’uns magatzems del carrer Pelai on hi ha molta gent gràcies a la qual apreciem el canvi que la moda (la roba i els pentinats) ha experimentat en els últims cinquanta anys. Actualment, en lloc dels magatzems trobem una sabateria. Val a dir, però, que malgrat aquests canvis l’essència del lloc és la mateixa i que, per tant, podem parlar de continuïtat, com en l’altre tram del carrer de Pelai.
Ronda de la Universitat i carrer de Pelai el 1964. Font: GARCIA ESPUCHE, A. ; GARCIA MUNÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005.
Ronda de la Universitat i carrer de Pelai l’agost del 2012. Font: Pròpia
La diferència entre aquestes dues fotografies del carrer de Pelai és notable. Deixant de banda els evidents canvis dels edificis, trobem que les vies del tramvia que hi havia abans ara han estat substituïdes per les ratlles que marquen els carrils de circulació dels cotxes ja que el canvi dels transports també ha estat important.
Un fet que ens crida l’atenció de la fotografia antiga és el seu personatge principal: el policia que dirigeix el tràfic i que té als seus peus un seguit d’ampolles de cava o vi i de menjar ja que al Nadal, durant els anys 50 i 60 era típic de deixar aquest tipus de presents als guàrdies. El mateix es feia, per exemple, amb els escombriaires, que passaven pels habitatges de la gent al Nadal i se’ls donava una propina a canvi d’una postal, etc..
En aquest cas, doncs, crec que aquest encreuament entre el carrer Pelai i la Ronda Universitat ha passat per un procés de canvi notori, a diferència dels altres dos trams del mateix carrer.
Cita del carrer de Pelai a Últimas tardes con Teresa
-…otro estudiante corría delante de mí –decía dejándose caer de espaldas sobre la mitad libre de la toalla, abandonando por fin la búsqueda de las gafas-, pero nos separamos en la calle Pelayo. P.282.
La Gran Via de les Corts Catalanes
La Gran Via de les Corts Catalanes és el carrer més llarg de la ciutat de Barcelona. De fet, la travessa de punta a punta tenint 1.198 edificis ja siguin blocs de vivendes o alguns més destacats com ara la Universitat de Barcelona, també tractada en aquesta web, la Casa Golferichs, situada a la cantonada del carrer Viladomat, o el cinema Coliseum.
L’evolució d’aquesta via no ha estat gaire rellevant, però és important esmentar els noms amb que ha estat denominada al llarg del temps des del seu origen.
En un primer moment, la Gran Via de les Corts Catalanes, s’anomenava tan sols Corts, nom que feia referència a les Corts Catalanes que foren convocades el 1908 pel comte Ramon Borrell i institucionalitzades l’any 1912. Més tard, amb l’elaboració del Pla Cerdà la gran avinguda va passar ser anomenada amb un simple número (11) i, després, amb una lletra (N). Arran de la victòria franquista l’any 1939, se li va imposar el nom d’Avenida de José Antonio, fent referència al falangista José Antonio Primo de Rivera.
Finalment, l’any 1979 (any en que es publicà l’Estatut d’autonomia de Catalunya), la Via va passar a rebre el nom amb la que és denominada en l’actualitat: Gran Via de les Corts Catalanes fent referència a les mateixes corts a les quals feia referència el primer nom.
Històricament parlant, només cal destacar el fet que sempre havia estat un carrer o una via molt concorreguda ja que era la forma més ràpida de travessar la ciutat de punta a punta fins la construcció dels cinturons de ronda. No obstant, no hi ha hagut en la Gran Via de les Corts Catalanes un desenvolupament massiu del comerç com ha estat el cas d’altres punts de Barcelona com ara la Rambla Catalunya. A més, apuntem que fou en aquest carrer en el qual es va produir l’atropellament d’Antoni Gaudí, l’arquitecte del Parc Güell, lloc que té una importància destacada, també, en aquesta web.
Comparativa
Font de Diana a la Gran Via cruïlla amb el carrer Roger de Llúria l’any 1954. Font: www.arxiufitigrafic.bcn.cat realitzada per J. Francesc Estorch.
Font de Diana a la Gran Via cruïlla amb el carrer Roger de Llúria el juliol del 2012. Font:: Pròpia
Si comparem les dues fotografies observem que, tal i com anunciava anteriorment, el canvi de la Gran Via de les Corts Catalanes no ha estat gaire accentuat pel que fa al temps històric que avarca el meu treball. Notem que no hi ha hagut un gran canvi en el fet que la majoria d’edificis són els mateixos, i que la font es conserva intacta.
Ara bé, trobem, com és normal, algunes diferències com ara el tipus de transport, la pavimentació, la senyalització...
No obstant, com que són diferències mínimes i l’espai de fa gairebé seixanta anys es pot relacionar fàcilment amb l’actual, ens trobem davant d’un cas de continuïtat.
Cita de la Gran Via de les Corts Catalanes a Últimas tardes con Teresa
Y mientras esperaba que acabaran los estúpidos trámites y se los llevaran, acaricié con la mano el hermoso faro cromado de la Ducati (adiós, compañera) y revivió todavía una noche con Teresa, una noche cálida y serena, llena de promesas, y en la que sin embargo también la risa incrédula se dejo oír, anticipando este paisaje de estupor y desamparo: mucho antes de la muerte de Maruja, un día que Teresa tenía el Floride en reparación, el final de un largo paseo amoroso les sorprendió a medianoche en un banco de la Gran Vía, esperando que pasara algún taxi para volver a casa. P.461.
La Plaça Catalunya
La Plaça de Catalunya, igual que tots els llocs de Barcelona, també té la seva pròpia història. Per conèixer-la des del principi cal remuntar-nos al temps en que Ildefons Cerdà va presentar el seu projecte de l’eixample per Barcelona. Segons la seva proposta no hauria d’haver-hi cap plaça on actualment hi ha la Plaça Catalunya. El seu pla, però, no va ser acceptat des d’un principi en pro del d’Antoni Rovira i Trias que si que preveia una plaça al lloc on trobem ara la de Catalunya. De totes maneres, el 1860, un reial decret aprovava el projecte de Cerdà i n’ordenava la realització. L’Ajuntament i els ciutadans de Barcelona van rebre la noticia sense gens d’entusiasme.
Com que el disseny de Cerdà mai no va ser del tot acceptat per l’Ajuntament, aquest va aprovar un projecte de Francesc de Paula Nebot per la Plaça Catalunya. Nebot era el director de l’Escola d’Arquitectura. El seu disseny era força diferent al de Cerdà i va ordenar la realització d’una plaça amb estàtues i un temple neoclàssic que havien d’estar situats al lloc on hi ha actualment el brollador. Tot i això, a causa de la falta de temps i de diners, aquests plans inicials no es van complir del tot. Les estàtues fabricades per l’ocasió i que, finalment, no van ser usades, s’han anat repartint per diferents llocs de la Plaça i de Barcelona.
Al voltant de l’espai del que ha esdevingut la Plaça Catalunya, s’hi van anar instal•lant comerços, venedors ambulants, etc. A més, l’Ajuntament va començar a plantar-hi arbres: palmeres i, aprofitant els diners que havien de ser destinats per cobrir l’Exposició Universal del 1929, va començar a construir la Plaça de Catalunya.
Així, la Plaça Catalunya no formava part del pla d’Ildefons Cerdà, però si que en formava del d’Antoni Rovira i Trias, recolzat per Francesc de Paula Nebot que va contribuir a idear la decoració, tot i que, després, aquesta hagi estat força diferent.
Comparatives
Vista de la Plaça Catalunya amb un autobús de dos pisos entre el 1940 i el 1950. Font: www.arxiufitigrafic.bcn.cat realitzada per A. Campañá i J. Puig-Ferran.
Vista de la Plaça Catalunya des del Corte Inglés el juliol del 2012. Font: Pròpia
La diferència dels edificis que es veuen a la foto és nul•la, així com la de la mateixa plaça de la que només en varia la vegetació, però si ens fixem en els voltants d’aquesta trobem algunes diferències: On són les vies del tramvia a la fotografia actual? I els cotxes d’època? Bé, com en la majoria de fotografies aquesta és una diferència que evidencia el canvi d’època.
Tenint en compte tot això, crec que la paraula que identifica la Plaça Catalunya és la de continuïtat ja que els canvis han estat mínims i la podem reconèixer totalment en la fotografia antiga sense necessitat de cap aclariment que ens indiqui de quin lloc es tracta.
Realitzar aquesta fotografia no va ser una tasca fàcil perquè l’edifici que apareix darrere de l’home de la fotografia antiga ha estat enderrocat. En el seu lloc trobem, actualment, El Triangle d’Or. Aquest és un gran canvi i, podem dir que és l’excepció que confirma la norma ja que els edificis del voltant de la plaça, com he dit abans, no han canviat de manera general.
Els canvis són els usuals, els cotxes, les indumentàries... Però en aquesta fotografia trobem un detall més: l’home que dóna menjar als coloms. Aquest, fou un dels oficis que hi havia a la Plaça Catalunya, vendre menjar pels coloms. Actualment, aquesta feina ha estat substituïda per les típiques guinguetes que trobem al mig de la plaça.
Així, en aquesta ocasió i per tot el que he comentat podem parlar de canvi, i no només d’un canvi urbanístic en aquest cas, sinó també d’un canvi social.
CitA de la Plaça Catalunya a Últimas tardes con Teresa
…mientras se dejaba caer muy despacio a los pies del elegante desconocido, doblando las rodillas poquito a poquito, sin fuerzas, la cabeza abatida sobre el pecho y las manos tanteando un apoyo en el vacío, mientras cae silenciosamente en medio del calor sofocante del taller, vencido por el sueño y la fatiga y el cada día más amenazante <<yo no mantengo vagos>> de su hermano, que extraña y ajena resultaba entonces la ciudad, amor mío, qué recelosa parecía la gente, qué maulería en las voces, en el acento catalán, en las calles iluminadas, en las dos amigas que los jueves la llevan a la plaza de Cataluña, las tres cogidas del brazo, comiendo helados y riéndose en la tímida sonrisa del soldado y su misma cabeza rapada (luego al crecerle el pelo vi era rubio como un sol), recuerda los primeros besos en lo oscuro del jardín, recuerda el olor a pólvora quemada de los cohetes, a desinfectante en el agua de la piscina: pues era la misma romántica luna de la verbena pero sobre otros árboles, sobre otros besos, entonces ella era más joven y más tonta y durante todo el rato no pensó más que en el olor a cuartel que desprendía su sahariana y también en su dulce manera de hablar y en sus bonitos ojos azules de chico canadiense que han visto mucho mar, y cómo temía ella perderle, cómo se dio, cómo se engañó y fue engañada, qué malamente nos aferramos a cualquiera con tal de no quedarnos solas toda la vida; qué otra cosa podía hacer, di, ten en cuenta que muchas veces en la playa, con los niños de doña Isabel, ella ni siquiera tenía ánimos de hacerles jugar y menos de bañarse, piensa que se quedaba quietecita con su uniforme negro y su cofia, sentada torpemente sobre la arena y procurando no enseñar las piernas: durante meses y meses, después que él se fue para siempre, creía ver en sus rodillas una especie de marca, una señal, la sombra de las manos del soldado que nunca volvería a abrazarla en el parque de la Ciudadela, a pocos pasos del cuartel, y al dominaba el oscuro temor y la vergüenza de que la señora viera escrito en su piel lo que él le había hecho. P.390.
Venedor de menjar per coloms a la Plaça Catalunya el 13 de setembre de 1964. Font: www.arxiuhistoric.bcn.cat realitzada per J. Postius.
Part de la Plaça Catalunya el juliol del 2012. Font: Pròpia
Institut Juan Manuel Zafra
