top of page

Por eso, en el último momento, decidió cruzar el paseo central y bajar por el lado contrario, frente a los barracones de libros de viejo, y, en vez de subir por las Ramblas como había hecho Bernardo, lanzarse a toda velocidad hacia la Puerta de la Paz y luego por el Paseo de Colón hacia el parque de la Ciudadela. P.85.



…mientras se dejaba caer muy despacio a los pies del elegante desconocido, doblando las rodillas poquito a poquito, sin fuerzas, la cabeza abatida sobre el pecho y las manos tanteando un apoyo en el vacío, mientras cae silenciosamente en medio del calor sofocante del taller, vencido por el sueño y la fatiga y el cada día más amenazante <<yo no mantengo vagos>> de su hermano, que extraña y ajena resultaba entonces la ciudad, amor mío, qué recelosa parecía la gente, qué maulería en las voces, en el acento catalán, en las calles iluminadas, en las dos amigas que los jueves la llevan a la plaza de Cataluña, las tres cogidas del brazo, comiendo helados y riéndose en la tímida sonrisa del soldado y su misma cabeza rapada (luego al crecerle el pelo vi era rubio como un sol), recuerda los primeros besos en lo oscuro del jardín, recuerda el olor a pólvora quemada de los cohetes, a desinfectante en el agua de la piscina: pues era la misma romántica luna de la verbena pero sobre otros árboles, sobre otros besos, entonces ella era más joven y más tonta y durante todo el rato no pensó más que en el olor a cuartel que desprendía su sahariana y también en su dulce manera de hablar y en sus bonitos ojos azules de chico canadiense que han visto mucho mar, y cómo temía ella perderle, cómo se dio, cómo se engañó y fue engañada, qué malamente nos aferramos a cualquiera con tal de no quedarnos solas toda la vida; qué otra cosa podía hacer, di, ten en cuenta que muchas veces en la playa, con los niños de doña Isabel, ella ni siquiera tenía ánimos de hacerles jugar y menos de bañarse, piensa que se quedaba quietecita con su uniforme negro y su cofia, sentada torpemente sobre la arena y procurando no enseñar las piernas: durante meses y meses, después que él se fue para siempre, creía ver en sus rodillas una especie de marca, una señal, la sombra de las manos del soldado que nunca volvería a abrazarla en el parque de la Ciudadela, a pocos pasos del cuartel, y al dominaba el oscuro temor y la vergüenza de que la señora viera escrito en su piel lo que él le había hecho. P.390.

El Parc de la Ciutadella

La Ciutadella fou dissenyada per Jorge Próspero de Verboom, sota les ordres de Felip V, i construïda el primer terç del segle XVIII. El 1714 el monarca ocupà Catalunya i la Ciutadella havia de ser la seva fortalesa militar per defensar-se dels atacs ja fossin interns o externs. La construcció d’aquest recinte militar va comportar per a Barcelona tot un seguit de conseqüència negatives: A part de ser un símbol de l’absolutisme que personalitzava Felip V, la construcció d’aquest va provocar l’enderrocament de diverses cases de pagès i l’eliminació dels respectius conreus. Aquestes cases enderrocades pertanyien al barri de la Ribera, que era de força importància a la ciutat comtal. Per aquests dos motius, els barcelonins rebutjaven la Ciutadella. Ara bé, aquests, a través de la revolució de la Gloriosa l’any 1868 van aconseguir convertir aquella fortalesa militar en un parc que havia de servir com a recinte on es duria a terme l’Exposició Universal dos anys més tard.


Actualment, el Parc s’ha convertit en un dels llocs més turístics de Barcelona. És curiós saber, però, que només queden tres edificis dels que eren originaris de la Ciutadella creada com a fortalesa militar: La capella, l’Antic Palau del governador, que en l’actualitat és un institut d’ensenyament, i l’Arsenal tot i que ha estat ampliat per servir com a museu. Actualment, però, és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat on se situa el Parlament de Catalunya.


Com a monument, podem dir que encara es conserva tota la estructura de la cascada que hi ha al Parc.

Comparatives

Llac del Parc de la Ciutadella amb el Casino al fons l’any 1950. Font: www.todocoleccion.net

Llac del Parc de la Ciutadella el juliol del 2012. Font: Pròpia

Lloc on abans es trobava el casino del Parc de la Ciutadella el juliol del 2012. Font: Pròpia

En la fotografia antiga podem apreciar el llac del Parc de la Ciutadella amb un edifici al fons. La construcció era un casino que va ser enderrocat ja fa més de cinquanta anys. De fet, com que l’edifici ja no està al parc, per fer les fotografies actuals he necessitat l’ajuda del meu avi que hi assistia de jove. Segons em va assegurar, aquell era un lloc on, apart de realitzar-se les activitats pròpies d’un casino, també s’hi anava a ballar. Gràcies a ell, he pogut saber que la localització exacta de l’edifici era la zona fotografiada en la fotografia actual en què apareixen les bicicletes.
Com podem observar, tot i que el llac segueix estant present al Parc de la Ciutadella, la seva vegetació és força diferent. De fet, aquesta ens impedeix veure amb claredat els edificis de la ciutat de Barcelona. Actualment, i des de fa força temps, trobem, també, diferents espècies d’ànecs a l’aigua com es pot observar.


En aquest cas és difícil saber si hem de parlar de canvi o de continuïtat ja que, tot i que el llac es manté, el casino no. No obstant, em decanto per parlar de canvi ja que jo mateixa no hagués reconegut el llac ni el casino del Parc de la Ciutadella sense un peu de foto apropiat i aquets fet m’indica que l’espai ha canviat notablement.

Jardins i cascada del Parc de la Ciutadella els anys 50. Font:  www.todocoleccion.net

Jardins i cascada del Parc de la Ciutadella el juliol del 2012. Font:  Pròpia

En les dues fonts apreciem la cascada del Parc de La Ciutadella, un dels únics llocs que, com he anunciat amb anterioritat, es conserva. Així, tot i que l’element central de la fotografia és el mateix, cal fixar-se en el que hi ha darrere d’aquest element central: blocs de pisos. En l’antiguitat, aquells blocs de pisos no es veien a l’horitzó. A més, en el lloc on abans semblava haver-hi molta vegetació limitada per una tanca apreciem actualment un bar.


A part de tot això, cal fixar-se en els cotxes que apareixen en la font antiga ja que són un gran símbol dels anys 50. La presència d’aquests cotxes al parc ens indica un altre canvi: Ara no s’hi poden entrar cotxes i aparcar-los al parc mentre que abans si que es podia.


Tot i tenir en compte l’esmentat, podem considerar que aquest lloc ha gaudit de la continuïtat en el temps pel fet que, com deia abans, és un els únics llocs del parc que es manté igual.

Cites del Parc de la Ciutadella a Últimas tardes con Teresa

Institut Juan Manuel Zafra

bottom of page